El català i el castellà no són enemics. No haurien de ser-ho, almenys. Són part d’un mateix ésser: la cultura i el patrimoni del nostre país. Malgrat el pessimisme -ben fonamentat- que es respira respecte a l’estat de la nostra autòctona llengua, la sala BARTS de Barcelona es va omplir, de gom a gom, de música en català de la mà de Manu Guix.
Les veus del públic corejant el nom de l’artista van inundar el recinte quan una música profunda va fer tremolar les parets de la BARTS. Tots els membres de la banda van sortir alhora, acompanyats per una tènue llum blava que va anar canviant de color quan van començar a tocar per a donar pas al protagonista de la nit, que va anar directe al piano per començar la nit amb ‘Seguirem’, ajudat pel públic en cada tornada.
El català no va poder contenir el que sentia i va deixar de tocar per a agrair als allí presents: “Estem feliços de ser aquí. No se m’ocorre un lloc millor on presentar ‘Moments’ que aquí a BARTS, que és casa”. Va continuar desitjant al seu públic que ho passessin “de puta mare” per a tornar a fondre’s amb una còmplice i canyera ‘Ningú al volant’, que li va permetre jugar amb el públic i la pròpia banda.
Tot seguit, tres cops de baqueta van introduir un ‘Tic-Tac’ que va fer que tots els allí presents fessin ressonar les seves palmes a l’unison, animats pels músics, i que els va fer cantar, enfocats per la llum de l’escenari. El tema de ‘Després de tot’ el va encaixar amb un ‘Crido’, de ‘Pas a Pas’, el seu segon disc, per regalar un solo al seu guitarrista, Jordi Roquer. Quan va acabar, es va posar dret per a acostar-se al públic i assegurar que anaven a fer-lo plorar: “No sé què dir, he parat per poder tornar a respirar”.
Quan va recuperar el componiment, va explicar la història de ‘No em diguis que no’, una cançó que va escriure “un estiu a Planoles” i que, malgrat el pas del temps, continua tenint sentit. Va esmentar també la importància de la seva banda, ja que, encara que l’exercici de la composició “no deixa de ser un procés de solitud”, recupera el sentit quan es toca amb més gent. I tant de sentit va tenir que, en acabar, l’aplaudiment sonor del públic va donar pas a un íntim solo de piano que va anunciar l’arribada de ‘Temps passat’. Manu va demanar al públic que l’ajudés amb els cors, formant en la BARTS un moment de tendresa i calidesa al so d’una de les cançons més emotives de l’artista.
Aprofitant la complicitat que ja ocupava tota la sala, el català es va posar emocional en parlar del seu pare, que va morir fa ja 20 anys, però que continua trobant a faltar: “T’acostumes a viure amb el dolor, amb l’enyorança”. I així va néixer ‘El racó de pensar’, de la necessitat de “tornar a fer-li una cançó”. En el seu racó, l’artista recorda el seu pare i se sent “una mica més aprop”.
En acabar aquell moment de sinceritat, les llums es van apagar per a anunciar, en prendre’s de nou, a un Manu que s’havia desprès del piano per a agafar una guitarra, per a “justificar d’alguna manera” que el convidessin al festival i tocar ‘Et compro’ amb els cors del públic. L’artista va deixar aquell romanticisme a un costat de seguida per a convertir-se en un Manu molt més rebel, amb un toc country, i interpretar ‘Viatgem pel món’ abans de deixar la guitarra i tornar al seu instrument de confiança.
El piano va inaugurar ‘Ara’, que va protagonitzar Oriol Cusó, saxista de la banda, i que va concedir al català l’oportunitat de marcar-se un solo de piano que va demostrar el seu mestratge amb l’instrument de corda. Després, la banda es va retirar per a deixar a Manu només amb el públic interpretant ‘En tres minuts’ a la llum d’algunes llanternes del públic. El tema el van tancar els allí presents, que van corejar el nom del català en veure com s’emocionava. “Per si no havíem plorat prou encara, cuidao que se viene”, va advertir, fent un petit parèntesi per a agrair a l’equip humà de TheProject i de la BARTS: “Han posat al mapa de Barcelona una dels millors sales de concerts”.
El cantant es va dirigir, llavors, a un sector de la llotja en el qual s’amagaven els integrants de ‘El petit príncep’, musical en el qual Manu participa, per a enviar-los una salutació, que Àngel Llàcer va aprofitar per a demanar-li al cantant baixar a l’escenari: “Si has de cantar el ‘Vaig aprendre’, doncs jo el únic que et demano és poder estar a l’escenari amb tu”. Així, el company i amic de Manu es va asseure en l’escenari per a gaudir de l’íntima interpretació del català de ‘Vaig aprendre’, un dels temes del musical que comparteixen, que van coronar amb la seva sentida i sincera abraçada.
Quan l’actor va marxar, la banda va tornar a l’escenari per a donar pas a “una dels cançons més especials del disc”, que va néixer un dia de festa a casa de Manu, celebrant l’aniversari d’una parella, quan el nuvi va demanar silenci per a recitar a la seva estimada un poema, i Manu el va acompanyar al piano: “Així va ser com va nèixer ‘Moments’”. Acabada la tendresa, una bola disco va aparèixer darrere de la bateria per a il·luminar ‘Ho deixo tot enrere’, que va acabar amb la presentació de tots els membres de la banda: “Trobava tant a faltar als meus veterans”. Va agrair a Jordi Roquer, a la guitarra; Oriol Cusó, al “saxo, cors i coreografia”; Jaume Penya, en la bateria; Jordi Franco, baixista; i Toni Pagés, en la bateria.
La complicitat va passar a ser tendresa quan Manu va presentar ‘Se sent sol@’, un tema dedicat a “un nen que se sent una nena just a l’època en què es pot sentir més feliç”. Després va arribar el torn de ‘El got mig ple’ per a relaxar l’ambient i motivar a un públic que es va deixar la veu amb la lletra del tema. No obstant això, l’eufòria va durar poc, fins que el cantant va assegurar que el concert arribava a la seva fi, però no sense abans agrair a “tota la penya” que va posar el seu gra de sorra “per fer que tot això sigui possible”, fent especial èmfasi en el seu “amic, coproductor musical, ànima bessona”, Roger Rodés.
Acabat el moment emotiu, la BARTS va tornar a venir-se a dalt amb un solitari Manu tocant ‘Com dues gotes d’aigua’, que va tocar sol fins a la segona volta i que va empalmar amb ‘Com em mires’. Quan va acabar el tema, les llums es van apagar i el català va abandonar l’escenari per uns minuts. En tornar, va aprofitar per a seguir amb els agraïments a “la gent que s’està deixant la pell tot el dia perquè això funcioni”: a Música Global, al seu representant, a CreaMusic, a l’equip de llums i so…
L’últim tant del concert va ser per a ‘De tant en tant’, que va fer a la gent posar-se dempeus i ballar al compàs d’una emotiva última cançó. Un “Moltíssimes gràcies, Barcelona” va donar el senyal de foc a un canó de confeti i fum que va omplir la sala sencera de colors i palmes del públic.
Manu va abandonar l’escenari eufòric, ballant amb els de la seva banda, després d’haver omplert la BARTS -una de les sales més importants de Barcelona- de música en un dels seus últims concerts. L’artista va demostrar que, en la música, com en qualsevol àmbit, no hi ha barreres. Va defensar sobre l’escenari la seva pàtria, la seva llengua, el català, i ho va fer majestuosament.
